Estimat Desconegut. Així comencen totes les entrades del meu diari.
Estimat Desconegut,
No és fins ara, després de tants anys d’explicar-te els retalls més íntims del meu costum, que m’adono que no només t’invoco; et busco. Tu, que no ets persona ni lloc, finalment t’he trobat. En les absències, en el no-res, en les persones que callen, en les que no miren directament als ulls. En els llocs on hauries des ser i no hi ets. En les llàgrimes que no puc plorar, perquè fan mal al pit i colpeixen l’ànima. O la pell que no toco, perquè és un desig tan intangible i delicat, que només de pensar-hi s’esmicola.
T’he descobert en les històries dels altres, que no són meves, i les arranco i despullo per reconstruir-les. I amb aquesta fixació de descobrir-te, resseguia tots els camins on em faltaves, desesperada per donar-te una presència que no podràs tenir mai. Oh, estimat Desconegut! Et sento a les venes que et porten al nucli del cor, com un fibló afilat i cruel, i m’oprimeixes les entranyes, ficades ben endins per salvar el buit que deixes. Ara que ens mirem de cara i que ja no em sembles tan eteri, t’esfondres davant els meus ulls i, finalment, desapareixes.